A la tercera va la vençuda?

Silvio Berlusconi serà Primer Ministre d'Itàlia per tercera vegada. El més curiós és que no ha estat de manera consecutiva. Els ciutadans de la vella bota d'Europa ja fa molts anys que pateixen els abusos de poder d'un dictador mediàtic. Il Caballiere és el propietari del grup Mediaset (Canale 5, Telecinco, Rete 4, Tele cinq o Telefunf), i sempre que ha estat al poder, ho ha estat dels mitjans de comunicació públics. Què vol dir això? Doncs que té el monopoli de l'opinió i la informació.

Els orígens d'aquest magnat es remunten als anys 60, quan va començar a fer diners a base de construir pisos. Poc a poc, aquest jove emprenedor es va anar fent un lloc en el món empresarial, fins el punt de ser el propietari d'un equip de futbol, de grups de comunicació i construir una de les fortunes més grans d'Itàlia. Ara ja vol ser al poder per una qüestió personal. Als 71 anys, se sent amb la força suficient per portar un país al llindar de la depressió econòmica i social. O potser el que vol és aprofitar aquest moment per treure'n partit personal? Diuen que l'ambició no té límits i per més podrit que diners que estiguis, per més judicis pendents que tinguis per corrupció, per més enganyat que hagis tingut el teu poble, mai en tens prou.

Com pot ser que els italians, coneixent de primera mà totes aquestes informacions, li donin la majoria absoluta? Al meu parer, després del desastre del fràgil govern de Romano Prodi, que ha durat poc més d'un any, necessitaven una mica d'estabilitat i aposten pel "más vale malo conocido, que bueno por conocer". Només espero que no els surti el tret per la "culata" i que el fet de donar, per tercera vegada, el poder a un dictador mediàtic com Berlusconi no els acabi perjudicant encara més. Hi ha qui comenta que només si es viu a Itàlia es pot entendre el que passa en aquest país. Hi ha qui pensa que aglutinar tan poder mediàtic acaba per tenir dominades les ments de tots els ciutadans. Sigui com sigui, segurament, cap de les dues tesis és la bona, ni cap de les dues és la dolenta. Simplement, es deu tractar d'una barreja de factors que configuren que un determinat col·lectiu actui d'una manera o una altra.

No sé si aquesta serà l'única alegria que tindrà Il Caballiere en els pròxims dies. El més possible és que més aviat del que molts ens podríem pensar, Ronaldinho serà jugador del Milan, amb la conseqüent felicitat de Berlusconi. A veure si després de tantes operacions estètiques encara li sortirà malament aquesta última.