Nervis...

És un element que determina que les coses no van prou a l'hora... Encara que no sé si és ben bé així. De fet, de vegades els nervis precedeixen un moment especial a la vida. Un primer petó, una primera cita, una entrevista de feina, etc. Però aquesta nit els nervis provenen de la passió pel futbol. El Barça s'ho juga tot avui a Manchester. La veritat és que preferiria que no fos així, perquè no tinc gens clar que als culés ens vagin bé aquests "o tot o res".

En tot cas, d'aquí poc més d'una hora la pilota començarà a rodar a Old Trafford i caldrà veure si tenim la sort que ens fa falta, la sort dels campions. Porto molts dies pensant-ho i expressant-ho al blog. El desenllaç d'aquesta Champions marca el camí dels pròxims mesos. Tots tenim coll avall que hi haurà molts canvis a Can Barça, però fa falta saber si seran d'una manera tranquil·la o ens tornarem tots bojos.

Sóc dels que penso que s'ha acabat l'era Rijkaard. Ho veig així, no perquè no m'agradi la seva manera de fer, sinó perquè, tot i els 22 anys de Ferguson al capdavant del ManU, aquí a Catalunya les coses són diferent. Només els presidents són capaços de tenir una vida llarga al cim de les entitats, però els entrenadors són d'una altra pasta.

Acabada l'època d'un holandès que es mereix sortir per la porta gran, qui serà el seu successor? Es barallen molts noms, però a mi no me'n convenç cap. No vull un Barça que perdi la seva filosofia per un entrenador, però tampoc vull un equip tou i ple d'autogestió. Perquè m'entengueu, el perfil adequat hauria de ser un compendi de Laudrup, Guardiola i Mourinho. Això és possible?

Sigui com sigui, seguirem somiant en Moscou. I és que només estem a un pas de la final, un partit que sembla un objectiu més que assumible. Esperem que la sort estigui al nostre costat. Roig Dixit.

Un món groc...

Porto cinquanta pàgines d’”El món groc” i la veritat és que es tracta d’un llibre molt fácil de llegir. L’Albert Espinosa té la difícil virtud d’escriure bé i d’una manera planera. Perquè de fet, com sabem si algú esciu bé? Per les paraules que utilitza? Per l’estructura? O, fonamentalment, perquè ens resulta agradable de llegir? Suposo que no ens posarem d’acord en quina és l’opció correcta, perquè hi ha una mica de cada.

Llegint aquest llibre t’és molt fàcil entrar en el món que planteja l’Albert. I és que és una persona capaç d’explicar coses que, a la majoria de mortals, ens costaria horrors expressar. Per què ho fa tan bé? Perquè ho simplifica tot. Suposo que la seva formació d’enginyer industrial li permet construir estructures més simples. Suposo que haver sabut sempre envoltar-se de la gent que tocava, quedar-se el millor de cadascú i viure moments tan intensos també ajuda.

En tot cas, és brutal com ha editat un llibre sobre el càncer tan diferent el què sabia fet fins ara. Trobo increïble que algú sigui tan intel·ligent com per agafar-se la vida d’una manera tan positiva. He tingut el plaer de compartir uns minuts en ell en un estudi i és curiós el que transmet. Tinc clar que no hi ha massa diferències entre la persona i el personatge. No ho sé. Almenys això és el que em va transmetre. Fa la pinta de ser un paio amb el què hi pots parlar de qualsevol cosa, però que al mateix temps, i no saps ben bé per què, imposa força. I és que suposo que el que infunda respecte és saber tot el què ha viscut i el què ha estat capaç de fer.

En una entrevista a “El Club” de l’Albert Om, vaig recordar qui era l’Albert Espinosa. El guionista que havia escrit “Planta 4ª”, un més de la factoria el Terrat, “Va ser que nadie es perfecto”, columnista de “El Periódico”, etc. Un home polifacètic i capaç de transmetre la seva manera de veure la vida en cada una de les coses que fa. En aquells instants entre Alberts que es va viure a la televisió, me’n vaig adonar que tenia ganes de llegir aquest llibre, “El món groc”. Per sort, jo també estic envoltat de gent que m’estima i la Meri me l’ha regalat aquest Sant Jordi. El que dic, que hi ha gent amb sort.

Esperant al campió blanc...

Avui el Madrid ja pot ser campió de lliga a quatre jornades del final. Si punxa el Vilarreal i els blancs guanyen a l'Athletic de Bilbao, ja estarà fet. El Barça ja no té res a pelar i prou feina tindrà per acabar segon. I és que els de Rijkaard ja estan pensant més en guanyar la Champions que en res més. Realment, la proesa està molt a prop, però queda un partit molt difícil a Old Trafford. A més, el rival a la final serà un equip anglès, molt acostumats a competicions a un sol partit.

Tant el Barça com el Manchester s'han centrat en la Champions. Demostració clara que la lliga no els interessa tant. Això, amb els culés és igual, perquè realment era una empresa massa complicada. Però els de Fergusson estaven a punt de sentenciar el campionat i es van deixar guanyar un partit clau contra el Chelsea, perquè estaven pensant més en dimarts que en res més.

El matx serà a vida o mort, però jo crec que la motivació serà més gran entre uns jugadors que es juguen el prestigi. Ningú no aposta pel Barça si l'acompanyen tres equips anglesos, però és el final d'un cicle i els Eto'o's, Deco's i companyia tenen l'ambició d'acabar l'any guanyant una Champions. El mateix deu pensar Frank Rijkaard, quan des de meitat de temporada que se li està buscant un substitut. L'holandès pot acabar els cinc anys al capdavant del club amb dos lligues i dues copes d'Europa.

Encara que no m'agradi que hagin llençat la lliga d'aquesta manera, ara toca pensar en el futur. Per tant, reservar jugadors pot ser un gest intel·ligent. Això si, només si es guanya dimarts al Teatre dels Somnis. Alea jacta est.

A la tercera va la vençuda..

Demà m'examino per tercer cop en aquest maleït 2008 de l'examen pràctic de moto del permís A1. Curt i ras, faré el possible per conduir la meva flamant SH 125i, que espera pacientment des de fa més de dos mesos al pàrking de cals pares. Tampoc em preocupa excessivament no aprovar, perquè ja ho tinc coll avall, que en el cas que no sigui capaç m'apuntaré a una autoescola.

No sé si heu tingut el dubtós plaer de fer un examen d'aquest estil, però fonamentalment es tracta d'un negoci. M'explico, les persones que s'examinen a través d'una acadèmia tenen moltes més possibilitats que els que ho fem per lliure. I és que, els que correm el risc d'anar pel nostre compte, no ens deixen practicar a cap circuit i, la primera vegada que fem el circuit, ja ens la juguem. En canvi, els que van per autoescola, tenen el dret de practicar tan com vulguin, inclús el dia de l'examen, quan tenen llibertat per fer el traçat tantes vegades com creguin convenient.

Aquí està el negoci. Les acadèmies s'aprofiten d'aquesta dificultat per substreure un suculent rèdit econòmic a tothom que vol passar pel sedaç i treure's el títol. Això fa que només els més agosarats ens creguem suficientment preparats per fer-ho per via lliure.

El fet de no tenir gens de pressió espero que em vagi molt bé a l'hora d'afrontar l'examen de demà. Crec que serà fonamental per a les meves aspiracions. Qui sap, potser demà ja em trec aquest pes de sobre. Deixaré d'anar amb la meva Vespa, amb la que hi he viscut milers d'aventures, però pujaré un esglaó més amunt. Per fi podré anar a veure cosines, germanes i nebodes. En definitiva, tindré molta més autonomia.

O ara o mai...

Aquesta nit el barça es juga l'última carta de la temporada. I és que ja no els queda més temps per reaccionar. La Champions és l'únic títol que pot fer oblidar tots els problemes als culés. Són ja massa mesos de veure que les coses van malament i ningú hi posa solució. De fet, el que més ens desespera és l'actitud dels jugadors, la manca de compromís amb l'equip.

El Manchester United visita el Camp Nou com a líder de la Premier, i amb moltes possibilitats de guanyar per segon any consecutiu. Ve a Barcelona com a favorit per guanyar una eliminatòria, però que vagi en compte amb la màgia de l'Estadi. Perquè si alguna cosa tenen els culés és que saben quan toca animar sense concessions el seu equip. Més que res, perquè la majoria de la temporada se la passen fent just el contrari: apretant, xiulant i, en alguna ocasió, fent alguna mocadorada.

És el dia en què tot el barcelonisme ha d'estar unit. S'han de deixar enrera les diferències amb el president, amb els jugadors i amb l'entrenador. Seria molt bonic que aquesta generació de futbolistes magnífics que hem tingut el goig de veure, s'acomiadi amb una Copa d'Europa sota el braç.

Socis i simpatitzants! O ara o Mai! Dobleguem els Red Devils i tindrem una mica d'esperança de salvar aquesta temporada! I com diria el mestre Cruyff: "Chicos, salid y disfrutad!"

La febre del llibre..

Demà és Sant Jordi. Aparentment, es tracta d'una celebració tradicional de la cultura catalana, però realment emmascara un negoci econòmic molt important. I amb això, no vull dir que no sigui el primer al qui li encanta passejar per les rambles, veure els carrers plens de roses i gaudir d'aquestes parades plenes de llibres.

Però qui és el veritable protagonista de Sant Jordi? Els llibres? Les roses? Els escriptors? Les editorials? El fet real és que la indústria de llibreters, autors i editors, fan l'agost en només aquest dia. És força trist que només es comprin obres en aquesta tan assenyalada, i després la majoria de llibreries estiguin més buides que Canaletes quan el Madrid guanya algun títol.

La nova moda es vendre Sant Jordi com el dia dels enamorats a Catalunya. A la pràctica això què vol dir? Fonamentalment, que ja no s'ha només de regalar llibres o roses, sinó que també es pot optar per comprar qualsevol altre tipus d'objecte per demostrar l'amor cap a la teva parella. No és que no em sembli bé que hi hagi una diada catalana per expressar aquest sentiment, però el que em fot és que es converteixi en una estratègia comercial per vendre ipods, sabates i roba.

Res tu, que jo seguiré gaudint com sempre ho he fet de Sant Jordi: regalaré roses, llibres i espero amb candeletes que els meus pares engreixin la meva biblioteca amb alguna publicació original. Almenys que aquesta diada serveixi per això, per fomentar la lectura entre petits i grans i que siguem un país culturalment no tan humil.

Golden Gasol..

"This is the man!". Això és el que cridaven les dinou mil persones que es van aplegar a l'Staples Center a gaudir de la primera victòria dels Lakers contra els Nuggets. Es van trobar amb una grata sorpresa, Pau Gasol ja és un home fonamental dins l'esquema de l'equip i va anotar 36 punts, va capturar 16 rebots, va donar 8 assistències i va fer quatre taps. Tot això, per rubricar la millor actuació del de Sant Boi en un partit de Playoff de l'NBA. De fet, va liderar totes les estadístiques del conjunt angelí, superant els punts de Bryant i els rebots d'Odom.

Els de Phil Jackson tenien un partit fàcil, contra els de Denver. Aparentment, si tothom rotllava més o menys el seu nivell no havien de tenir cap problema. Però quan la teva màxima estrella KB24, acaba amb 9 de 26 en el tir, les coses es compliquen una mica. Per això és tan important que aparegués Gasol. El català va fer un recital i va eclipsar a la resta de jugadors. De fet, el que ha fet no sé si pot ser contraprodüent, perquè ara tothom esperarà el màxim d'ell. Digue'm-ne que ara la pressió està més repartida que abans.

Ja ho deixen molts mitjans de comunicació dels Estats Units, i de fet, ja ho esmentava jo al blog fa uns dies: Kobe Bryant ja no està sol. És per això, que quan ell falla i té un mal dia, hi ha altres jugadors que poden ajudar a guanyar els partits. A més, hi ha el factor Bynum. El jove pívot està a punt de tornar i donarà un plus més a l'equip sobre la pintura.

Si em poso a fer prediccions, crec que els Lakers seran a la Final de Conferència i, molt probablement, també a la finalíssima. Tenen equip, tenen l'ambició de guanyar l'anell, i un entrenador que, segurament, és el millor de tota la història de l'NBA (acumula nou anells de campió). "Ladies and gentleman, welcome to the best showtime in history!".

Treballadors qualificats, precarietat laboral

Estudies fins a tenir una llicenciatura. Després fas un màster i cursets complementaris. No en tens prou. A l'institut creies amb la idea que quan sortissis de la universitat tindries una feina ben pagada que faria valer el temps i els diners destinats a la formació acadèmica. Res més lluny de la veritat. Estàs ja més a prop dels trenta que dels vint i treballes com autònom, amb només onze pagues l'any i, entre pitos i flautes, amb prou feines ets mileurista.

Curt i ras, aquesta és la fotografia d'una generació de joves, sobradament preparats, però que els seus sous no es corresponen amb la seva preparació. Diuen que estem en crisi, cada vegada les passem més putes per arribar a final de mes i el més greu és que els sous sembla que s'han congelat. Hi va haver un temps, en què tenir estudis universitaris era garantia de feina digna per a tota la vida. Ara, pot significar moltes vegades ser un més de la cua de l'atur.

Avui tot sopant amb una bona amiga me n'he adonat que hem triat malament. Tots aquells que ens dediquem en els diversos àmbits del món de la comunicació ens hem equivocat. Per guanyar-se mínimament bé la vida en aquest sector has de tenir, per aquest ordre, sort, paciència i vocació. Com s'entén que la informació sigui poder, i que les persones que la gestionen estiguin tan mal pagades? Suposo que és una paradoxa més d'aquestes que ens planteja la vida.

Això s'ha de trencar d'alguna manera. Hem d'aconseguir que se'ns valori també per la nostra formació acadèmica i experiència professional. Segons el què en surti d'aquest varem, s'hauria d'establir un sou equitatiu per tothom. Seria una manera que, des de la més absoluta dignitat, establiria unes diferències justes, segons el cami escollit i els recursos i el temps destinats a cada cosa,

Una altra proposta que tinc és que s'acabi, d'una vegada per totes, amb la situació de treballadors autònoms que acrediten més de vuit hores de feina en un mateix lloc. O el que és el mateix, aquells que la seva feina és només una i que, a sobre, hi han de destinar moltes més hores de les què establiria un contracte de 35 hores setmanals.

Treballadors autònoms del món, unim-nos per aconseguir millors condicions per a tots. No amaguem el cap sota l'ala, que al final, els únics perjudicats som nosaltres. Penseu-hi i ja veureu com té tot el sentit del món. Cal exigir 14 pagues, i un tracte igualitari per tots! Bona nit!

Les injustícies del futbol..

Ets un equip competitiu, que juga bé, que s'esforça al terreny de joc, amb una gran afició i la simpatia de molts. A més, ets capaç d'arribar a les fases finals de les competicions i comptes amb una de les plantilles més joves de la Lliga. Amb tot això, no en tens prou. De fet, és que no et serveix de res.

Ahir el Getafe va tornar a patir una derrota molt dolorosa. Després de l'èpica eliminatòria de quarts de final de la UEFA contra el Bayern de Munich, els madrilenys es mereixien alguna cosa més que ser subcampions de la Copa del Rei. Coses del futbol, el València està fent una temporada de pena: a quatre punts dels llocs de descens a la Lliga, fora a la primera de canvi de la Champions i en plena crisi esportiva i social. És igual. Si ets el Getafe no et consola gens que els Txés hagin salvat la temporada després d'una treballada semifinal contra el Barça i amb un partit, el d'ahir, molt sòlid.

Si he de dir la veritat, no el vaig veure. Però dins meu, tot i el que alguns han volgut que signifiqui el Getafe (un símbol més de l'espanyolisme en l'eliminatòria contra el Bayern), tenia ganes que aquesta final la guanyessin ells. Fins i tot, el Rei Joan Carles I ho havia demanat. I és que van aconseguir que tots els aficionats al futbol volguessin que, ideologies al marge, els madrilenys eliminessin la prepotència alemanya. Però Gary Lineaker ja va dir que "el futbol és un joc on juguen onze contra onze i sempre guanyen els alemanys", màxima que es va complir a la perfecció.

Només espero que pels jove jugadors, amb alguna excepció, que formen la plantilla del Getafe això no sigui un cop massa difícil de superar, i s'acabin enfonsar. A qualsevol equip li pot passar. El Madrid, per exemple, la temporada 2003-04 va patir una devallada fortíssima després de perdre per 2 a 3 la final de la Copa del Rei contra el Saragossa. Des d'aquell dia van començar els mals resultats que van dur als blancs a estar tres temporades i mitja sense títols.

Estem ja a menys d'una setmana de Sant Jordi, per tant, a 6 dies de la semifinal de la Champions, Barça - ManU. Qui guanyarà? A diferència de l'equip de Laudrup, el Barça no es va merèixer passar els quarts contra un Schalke desencertat. Sense voler ser dolent, espero que la sort que no van tenir el Getafe, la tinguem ara nosaltres. Alea jacta est.

A la recerca de l'anell..

Aquesta matinada els Lakers s'han adjudicat el títol de millor equip en temporada regular de la Conferència Oest de la NBA. 57-25 és el balanç dels angelins, que han guanyat molt amb l'arribada de Pau Gasol. Abans que hi fos el de Sant Boi, el rècord era de 28-16. Des del primer dia que va jugar, va mostrar que s'adaptava perfectament al triangle ofensiu de Phil Jackson. 15 victòries i només 4 derrotes en un mes i mig avalen la trajectòria del català entre febrer i març. Es tracta del millor rècord d'un conjunt pel que ningú donava un duro al principi de la temporada. Gasol tindrà el mèrit de ser el primer jugador espanyol que assoleix quedar primer de conferència a la NBA.

Després de molts anys fent papers molt discrets, el gurú del bàsquet ha aconseguit fer un equip que aspira a tot. Kobe Bryant ja no està sol. Lamar Odom i Pau Gasol completen, per mi, la millor tripleta de la lliga. De fet, només els podria fer ombra els campions de l'Est. Boston Celtics i el seu Big Three (Garnett, Allen, Pierce). Però això de ser grans es pot aplicar en tots els sentits, perquè ja superen àmpliament la trentena. Sigui com sigui, els Lakers han demostrat que no només són tres noms. Tot el grup ha contribuït per arribar a dalt de tot. Després de la lesió del jove pívot, Andrew Bynum, semblava que els angelins ho tenien molt complicat per mantenir el nivell. Res més lluny de la veritat. Amb l'arribada a l'Staples de Gasol, els Lakers s'han convertit, contra tots els pronòstics, amb els número 1 de l'Oest.

Ara, però, arriba l'hora de la veritat. Els Playoffs mostren el potencial real dels equips i és on s'hi juguen les garrofes. Aparentment, els Lakers compten amb l'emparellament més assequible dels que els podia tocar. Denver s'ha mostrat molt irregular durant la temporada, i tot i comptar amb shooters com Iverson o Carmelo Anthony, i amb la solidesa defensiva de Marcus Camby, no sembla que hagin de presentar massa problemes als de Phil Jackson. Els veig capacitats per assolir la Final de Conferència sense suar massa, segurament, contra els vigents campions, San Antonio Spurs. I després ja veurem si vencen els grans dominadors de l'última dècada i poden jugar una final, que, sincerament, no crec que sigui contra els de Boston.

Suposo que tots els amants de l'NBA ja tenim ganes que comencin dissabte aquests playoffs. Per primera vegada un jugador català té opcions reals de guanyar el títol. Pau Gasol ha marcat un abans i un després en la història del bàsquet espanyol i pot assolir el que ell ja ha anomenat com "un somni fet realitat". Go Lakers, Go!

P.D. Potser no per números totals, però si per importància en l'equip i per ser el millor de l'Oest (el mateix cas que Dirk Nowitzki l'any passat) Kobe Bryant es mereix, d'una vegada per totes, guanya l'MVP de la temporada regular! Ara ja m'he quedat més tranquil, demà més.

A la tercera va la vençuda?

Silvio Berlusconi serà Primer Ministre d'Itàlia per tercera vegada. El més curiós és que no ha estat de manera consecutiva. Els ciutadans de la vella bota d'Europa ja fa molts anys que pateixen els abusos de poder d'un dictador mediàtic. Il Caballiere és el propietari del grup Mediaset (Canale 5, Telecinco, Rete 4, Tele cinq o Telefunf), i sempre que ha estat al poder, ho ha estat dels mitjans de comunicació públics. Què vol dir això? Doncs que té el monopoli de l'opinió i la informació.

Els orígens d'aquest magnat es remunten als anys 60, quan va començar a fer diners a base de construir pisos. Poc a poc, aquest jove emprenedor es va anar fent un lloc en el món empresarial, fins el punt de ser el propietari d'un equip de futbol, de grups de comunicació i construir una de les fortunes més grans d'Itàlia. Ara ja vol ser al poder per una qüestió personal. Als 71 anys, se sent amb la força suficient per portar un país al llindar de la depressió econòmica i social. O potser el que vol és aprofitar aquest moment per treure'n partit personal? Diuen que l'ambició no té límits i per més podrit que diners que estiguis, per més judicis pendents que tinguis per corrupció, per més enganyat que hagis tingut el teu poble, mai en tens prou.

Com pot ser que els italians, coneixent de primera mà totes aquestes informacions, li donin la majoria absoluta? Al meu parer, després del desastre del fràgil govern de Romano Prodi, que ha durat poc més d'un any, necessitaven una mica d'estabilitat i aposten pel "más vale malo conocido, que bueno por conocer". Només espero que no els surti el tret per la "culata" i que el fet de donar, per tercera vegada, el poder a un dictador mediàtic com Berlusconi no els acabi perjudicant encara més. Hi ha qui comenta que només si es viu a Itàlia es pot entendre el que passa en aquest país. Hi ha qui pensa que aglutinar tan poder mediàtic acaba per tenir dominades les ments de tots els ciutadans. Sigui com sigui, segurament, cap de les dues tesis és la bona, ni cap de les dues és la dolenta. Simplement, es deu tractar d'una barreja de factors que configuren que un determinat col·lectiu actui d'una manera o una altra.

No sé si aquesta serà l'única alegria que tindrà Il Caballiere en els pròxims dies. El més possible és que més aviat del que molts ens podríem pensar, Ronaldinho serà jugador del Milan, amb la conseqüent felicitat de Berlusconi. A veure si després de tantes operacions estètiques encara li sortirà malament aquesta última.

Començant de nou...

Avui torno a començar a esciure al blog. Ja és el tercer intent de mantenir un diàleg diari amb la xarxa. Cada dia vull plasmar un pensament, una idea, una reflexió sobre les diverses coses que ens passen a la vida. Caminant pel carrer, ajegut al sofà de casa o simplement en una càlida conversa amb un amic et passen coses pel cap que val la pena desenvolupar una miqueta.

Avui l'actualitat ens obliga a parlar de la nova Ministra de Defensa, que ha jurat el càrrec i ha fet un discurs per la història. M'explico: per primera vegada, la persona que defensa els ideals de l'estament militar ha parlat d'una "Espanya unida i diversa". Això és important, no perquè es tracti d'una dona, no perquè estigui embarassada, no perquè sigui catalana, sinó perquè ha definit un nou model d'Espanya. I ho ha fet davant de la caspa, de l'espanyolisme més recalcitrant, de conceptes antagònics al que suposa que Carme Chacón sigui la nova Ministra de Defensa.

He de dir que el primer cop que vaig sentir la composició del nou Gabinet Zapatero, vaig pensar que la "niña de los ojos" del president, no podria abarcar tot el que suposa el Ministeri de Defensa. De fet, em va passar pel cap que es repetia la figura d'un Joan Saura amb dona. Com es pot aconseguir canviar la imatge d'un polític que sempre ha estat relacionat amb valors poc pròxims a un ministeri o una conselleria com són Defensa o Interior? Personalment, crec que no es pot fer. Simplement, el que cal és veure aquell departament com una cosa diferent, amb uns altres ulls.

En definitiva, Carme Chacón donarà un aire nou al Ministeri de Defensa. Uns aires que seran carn de canó del Losantos i companyia, però ja va bé que visquin distrets.