Nervis...

És un element que determina que les coses no van prou a l'hora... Encara que no sé si és ben bé així. De fet, de vegades els nervis precedeixen un moment especial a la vida. Un primer petó, una primera cita, una entrevista de feina, etc. Però aquesta nit els nervis provenen de la passió pel futbol. El Barça s'ho juga tot avui a Manchester. La veritat és que preferiria que no fos així, perquè no tinc gens clar que als culés ens vagin bé aquests "o tot o res".

En tot cas, d'aquí poc més d'una hora la pilota començarà a rodar a Old Trafford i caldrà veure si tenim la sort que ens fa falta, la sort dels campions. Porto molts dies pensant-ho i expressant-ho al blog. El desenllaç d'aquesta Champions marca el camí dels pròxims mesos. Tots tenim coll avall que hi haurà molts canvis a Can Barça, però fa falta saber si seran d'una manera tranquil·la o ens tornarem tots bojos.

Sóc dels que penso que s'ha acabat l'era Rijkaard. Ho veig així, no perquè no m'agradi la seva manera de fer, sinó perquè, tot i els 22 anys de Ferguson al capdavant del ManU, aquí a Catalunya les coses són diferent. Només els presidents són capaços de tenir una vida llarga al cim de les entitats, però els entrenadors són d'una altra pasta.

Acabada l'època d'un holandès que es mereix sortir per la porta gran, qui serà el seu successor? Es barallen molts noms, però a mi no me'n convenç cap. No vull un Barça que perdi la seva filosofia per un entrenador, però tampoc vull un equip tou i ple d'autogestió. Perquè m'entengueu, el perfil adequat hauria de ser un compendi de Laudrup, Guardiola i Mourinho. Això és possible?

Sigui com sigui, seguirem somiant en Moscou. I és que només estem a un pas de la final, un partit que sembla un objectiu més que assumible. Esperem que la sort estigui al nostre costat. Roig Dixit.

Un món groc...

Porto cinquanta pàgines d’”El món groc” i la veritat és que es tracta d’un llibre molt fácil de llegir. L’Albert Espinosa té la difícil virtud d’escriure bé i d’una manera planera. Perquè de fet, com sabem si algú esciu bé? Per les paraules que utilitza? Per l’estructura? O, fonamentalment, perquè ens resulta agradable de llegir? Suposo que no ens posarem d’acord en quina és l’opció correcta, perquè hi ha una mica de cada.

Llegint aquest llibre t’és molt fàcil entrar en el món que planteja l’Albert. I és que és una persona capaç d’explicar coses que, a la majoria de mortals, ens costaria horrors expressar. Per què ho fa tan bé? Perquè ho simplifica tot. Suposo que la seva formació d’enginyer industrial li permet construir estructures més simples. Suposo que haver sabut sempre envoltar-se de la gent que tocava, quedar-se el millor de cadascú i viure moments tan intensos també ajuda.

En tot cas, és brutal com ha editat un llibre sobre el càncer tan diferent el què sabia fet fins ara. Trobo increïble que algú sigui tan intel·ligent com per agafar-se la vida d’una manera tan positiva. He tingut el plaer de compartir uns minuts en ell en un estudi i és curiós el que transmet. Tinc clar que no hi ha massa diferències entre la persona i el personatge. No ho sé. Almenys això és el que em va transmetre. Fa la pinta de ser un paio amb el què hi pots parlar de qualsevol cosa, però que al mateix temps, i no saps ben bé per què, imposa força. I és que suposo que el que infunda respecte és saber tot el què ha viscut i el què ha estat capaç de fer.

En una entrevista a “El Club” de l’Albert Om, vaig recordar qui era l’Albert Espinosa. El guionista que havia escrit “Planta 4ª”, un més de la factoria el Terrat, “Va ser que nadie es perfecto”, columnista de “El Periódico”, etc. Un home polifacètic i capaç de transmetre la seva manera de veure la vida en cada una de les coses que fa. En aquells instants entre Alberts que es va viure a la televisió, me’n vaig adonar que tenia ganes de llegir aquest llibre, “El món groc”. Per sort, jo també estic envoltat de gent que m’estima i la Meri me l’ha regalat aquest Sant Jordi. El que dic, que hi ha gent amb sort.

Esperant al campió blanc...

Avui el Madrid ja pot ser campió de lliga a quatre jornades del final. Si punxa el Vilarreal i els blancs guanyen a l'Athletic de Bilbao, ja estarà fet. El Barça ja no té res a pelar i prou feina tindrà per acabar segon. I és que els de Rijkaard ja estan pensant més en guanyar la Champions que en res més. Realment, la proesa està molt a prop, però queda un partit molt difícil a Old Trafford. A més, el rival a la final serà un equip anglès, molt acostumats a competicions a un sol partit.

Tant el Barça com el Manchester s'han centrat en la Champions. Demostració clara que la lliga no els interessa tant. Això, amb els culés és igual, perquè realment era una empresa massa complicada. Però els de Fergusson estaven a punt de sentenciar el campionat i es van deixar guanyar un partit clau contra el Chelsea, perquè estaven pensant més en dimarts que en res més.

El matx serà a vida o mort, però jo crec que la motivació serà més gran entre uns jugadors que es juguen el prestigi. Ningú no aposta pel Barça si l'acompanyen tres equips anglesos, però és el final d'un cicle i els Eto'o's, Deco's i companyia tenen l'ambició d'acabar l'any guanyant una Champions. El mateix deu pensar Frank Rijkaard, quan des de meitat de temporada que se li està buscant un substitut. L'holandès pot acabar els cinc anys al capdavant del club amb dos lligues i dues copes d'Europa.

Encara que no m'agradi que hagin llençat la lliga d'aquesta manera, ara toca pensar en el futur. Per tant, reservar jugadors pot ser un gest intel·ligent. Això si, només si es guanya dimarts al Teatre dels Somnis. Alea jacta est.

A la tercera va la vençuda..

Demà m'examino per tercer cop en aquest maleït 2008 de l'examen pràctic de moto del permís A1. Curt i ras, faré el possible per conduir la meva flamant SH 125i, que espera pacientment des de fa més de dos mesos al pàrking de cals pares. Tampoc em preocupa excessivament no aprovar, perquè ja ho tinc coll avall, que en el cas que no sigui capaç m'apuntaré a una autoescola.

No sé si heu tingut el dubtós plaer de fer un examen d'aquest estil, però fonamentalment es tracta d'un negoci. M'explico, les persones que s'examinen a través d'una acadèmia tenen moltes més possibilitats que els que ho fem per lliure. I és que, els que correm el risc d'anar pel nostre compte, no ens deixen practicar a cap circuit i, la primera vegada que fem el circuit, ja ens la juguem. En canvi, els que van per autoescola, tenen el dret de practicar tan com vulguin, inclús el dia de l'examen, quan tenen llibertat per fer el traçat tantes vegades com creguin convenient.

Aquí està el negoci. Les acadèmies s'aprofiten d'aquesta dificultat per substreure un suculent rèdit econòmic a tothom que vol passar pel sedaç i treure's el títol. Això fa que només els més agosarats ens creguem suficientment preparats per fer-ho per via lliure.

El fet de no tenir gens de pressió espero que em vagi molt bé a l'hora d'afrontar l'examen de demà. Crec que serà fonamental per a les meves aspiracions. Qui sap, potser demà ja em trec aquest pes de sobre. Deixaré d'anar amb la meva Vespa, amb la que hi he viscut milers d'aventures, però pujaré un esglaó més amunt. Per fi podré anar a veure cosines, germanes i nebodes. En definitiva, tindré molta més autonomia.

O ara o mai...

Aquesta nit el barça es juga l'última carta de la temporada. I és que ja no els queda més temps per reaccionar. La Champions és l'únic títol que pot fer oblidar tots els problemes als culés. Són ja massa mesos de veure que les coses van malament i ningú hi posa solució. De fet, el que més ens desespera és l'actitud dels jugadors, la manca de compromís amb l'equip.

El Manchester United visita el Camp Nou com a líder de la Premier, i amb moltes possibilitats de guanyar per segon any consecutiu. Ve a Barcelona com a favorit per guanyar una eliminatòria, però que vagi en compte amb la màgia de l'Estadi. Perquè si alguna cosa tenen els culés és que saben quan toca animar sense concessions el seu equip. Més que res, perquè la majoria de la temporada se la passen fent just el contrari: apretant, xiulant i, en alguna ocasió, fent alguna mocadorada.

És el dia en què tot el barcelonisme ha d'estar unit. S'han de deixar enrera les diferències amb el president, amb els jugadors i amb l'entrenador. Seria molt bonic que aquesta generació de futbolistes magnífics que hem tingut el goig de veure, s'acomiadi amb una Copa d'Europa sota el braç.

Socis i simpatitzants! O ara o Mai! Dobleguem els Red Devils i tindrem una mica d'esperança de salvar aquesta temporada! I com diria el mestre Cruyff: "Chicos, salid y disfrutad!"

La febre del llibre..

Demà és Sant Jordi. Aparentment, es tracta d'una celebració tradicional de la cultura catalana, però realment emmascara un negoci econòmic molt important. I amb això, no vull dir que no sigui el primer al qui li encanta passejar per les rambles, veure els carrers plens de roses i gaudir d'aquestes parades plenes de llibres.

Però qui és el veritable protagonista de Sant Jordi? Els llibres? Les roses? Els escriptors? Les editorials? El fet real és que la indústria de llibreters, autors i editors, fan l'agost en només aquest dia. És força trist que només es comprin obres en aquesta tan assenyalada, i després la majoria de llibreries estiguin més buides que Canaletes quan el Madrid guanya algun títol.

La nova moda es vendre Sant Jordi com el dia dels enamorats a Catalunya. A la pràctica això què vol dir? Fonamentalment, que ja no s'ha només de regalar llibres o roses, sinó que també es pot optar per comprar qualsevol altre tipus d'objecte per demostrar l'amor cap a la teva parella. No és que no em sembli bé que hi hagi una diada catalana per expressar aquest sentiment, però el que em fot és que es converteixi en una estratègia comercial per vendre ipods, sabates i roba.

Res tu, que jo seguiré gaudint com sempre ho he fet de Sant Jordi: regalaré roses, llibres i espero amb candeletes que els meus pares engreixin la meva biblioteca amb alguna publicació original. Almenys que aquesta diada serveixi per això, per fomentar la lectura entre petits i grans i que siguem un país culturalment no tan humil.

Golden Gasol..

"This is the man!". Això és el que cridaven les dinou mil persones que es van aplegar a l'Staples Center a gaudir de la primera victòria dels Lakers contra els Nuggets. Es van trobar amb una grata sorpresa, Pau Gasol ja és un home fonamental dins l'esquema de l'equip i va anotar 36 punts, va capturar 16 rebots, va donar 8 assistències i va fer quatre taps. Tot això, per rubricar la millor actuació del de Sant Boi en un partit de Playoff de l'NBA. De fet, va liderar totes les estadístiques del conjunt angelí, superant els punts de Bryant i els rebots d'Odom.

Els de Phil Jackson tenien un partit fàcil, contra els de Denver. Aparentment, si tothom rotllava més o menys el seu nivell no havien de tenir cap problema. Però quan la teva màxima estrella KB24, acaba amb 9 de 26 en el tir, les coses es compliquen una mica. Per això és tan important que aparegués Gasol. El català va fer un recital i va eclipsar a la resta de jugadors. De fet, el que ha fet no sé si pot ser contraprodüent, perquè ara tothom esperarà el màxim d'ell. Digue'm-ne que ara la pressió està més repartida que abans.

Ja ho deixen molts mitjans de comunicació dels Estats Units, i de fet, ja ho esmentava jo al blog fa uns dies: Kobe Bryant ja no està sol. És per això, que quan ell falla i té un mal dia, hi ha altres jugadors que poden ajudar a guanyar els partits. A més, hi ha el factor Bynum. El jove pívot està a punt de tornar i donarà un plus més a l'equip sobre la pintura.

Si em poso a fer prediccions, crec que els Lakers seran a la Final de Conferència i, molt probablement, també a la finalíssima. Tenen equip, tenen l'ambició de guanyar l'anell, i un entrenador que, segurament, és el millor de tota la història de l'NBA (acumula nou anells de campió). "Ladies and gentleman, welcome to the best showtime in history!".